un pont bellugadís,
llarguíssim...
alguns tornaven enrere,
d'altres, pocs,
ni ho intentaven...
una sensació
especial,
poc habitual
per l'homus urbanus
el buit sota els peus
et xucla,
et crida
fatal com una sirena
el més impressionant
no és
l'eco ondulant
del propi pas,
sinó el d'altri,
que apareix
a destemps
i escapa la previsió
em va engrescar tant la suspensió
la lleugeresa insòlita de plomes
a la carn i als ossos tan feixucs,
i el coratge a la pell... coratge!
i tanmateix, ara, a terra ferma,
no em puc treure del ventre aquest vèrtig que m'ennuega
1 Comments:
amor, no puc escriure al teu darrer post.
nómada
viatgera d'illes
però no isolada,
jo et sé l'adreça
on sempre pots trobar-te
el teu nom
carla
i en el teu viatge
mil solcs a l'aigua
la meva mà
per abraçar-te
By Un català perdut a Anglaterra, at dimecres, de febrer 07, 2007 1:00:00 a. m.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home